Basant-nos en el concepte de ciutat hibrida (entesa com el resultat de la transformacio dels actuals models de percepcio i vivencia de la ciutat a partir de l'efecte de la integracio de sistemes tecnologics a l'espai public), proposem la transformacio dels parcs infantils urbans en escenaris per al joc audiovisual interactiu, que afavoreixin el desenvolupament d'experiencies de joc fisico-digitals i dinamitzin les relacions de col·laboracio entre els usuaris. Els dispositius de joc urbans es converteixen d'aquesta manera en interficies audiovisuals tangibles que permeten desenvolupar estrategies ludiques semblants als videojocs.

Aquest article descriu diverses obres d'art digital que empren el dolor com una forma d'interaccio en el context d'un joc per a dos jugadors: PainStation (2001-2003) i LegShocker (2002), de Tilman Reiff i Volker Morawe, Tekken Torture (2001), de C-Level, i Taser Tag (2005), de Randy Sarafan. Aqui, per mitja de la presentacio d'aquestes obres i l'analisi de la naturalesa dels jocs i el dolor, es vol oferir una introduccio a les implicacions de la incorporacio d'un estimul fisic extrem en un context ludic i proporcionar uns indicadors de les motivacions que menen els jugadors a percebre una experiencia dolorosa com una cosa divertida i fins i tot addictiva.

Amb moltes de les seves impressions de textos com a escenari, W. Bradford Paley revela les teories i idees creatives que el porten a la creacio d'aquestes composicions artistiques, en que el text adquireix diferents capacitats. Paley investiga i treballa en dues vies diferents pero connectades; una es el text interactiu, per a donar als usuaris l'oportunitat d'entrar dins la composicio i descobrir el discurs del text navegant per les paraules clau, linies elastiques ( rubber lines ), etc. I l'altra via es una versio impresa de la composicio del text, mostrat d'una manera que fa que els teus ulls es moguin amunt i avall buscant el sentit dels paragrafs. Aixi, aquell text t'entra pels ulls, tal com diu Paley, de la mateixa manera que quan mires la natura. W. Bradford Paley es fundador de Digital Image Design Incorporated, creador de TextArc.org i professor adjunt a la Universitat de Columbia. Text complet (HTML) Vull veure el video de l'entrevista [YouTube - 11 min]

En el context del 25è aniversari d'Ars Electronica, Gerfried Stocker ens explica com és d'interessant i útil aquest repàs històric de l'art electrònic per a les persones relacionades amb l'art i els mitjans digitals i multimèdia, atès que els dóna l'oportunitat d'entendre millor en quin punt exacte es troba el Media Art, d'on ha vingut i què s'ha fet fins ara. I en aquesta evolució, Stocker considera que un dels grans canvis de la societat i gran inspiració posterior per a l'artista ha estat l'augment dels mitjans de control i com a conseqüència de la por que experimenten les persones davant del terrorisme i el perill extern.L'obra artística de Gerfried Stocker està vinculada a instal·lacions, performances, interactivitat, robòtica i telecomunicacions. És el director del Centre Ars Electronica i, juntament amb Christine Schöpf, codirector artístic del Festival Ars Electronica.Entrevistat per Pau Alsina, professor dels Estudis d'Humanitats de la UOC, a Ars Electronica 2004. Enregistrat per Pau Waelder (Artactiva). Vull veure el vídeo de l'entrevista [YouTube - 15 min]

William J. Mitchell, arquitecte i teòric nord-americà de renom, antic degà de l'School of Architecture and Planning del MIT, explica en aquesta entrevista les seves teories sobre la redefinició de l'espai en el marc dels canvis provocats per les TIC en la societat i la cultura, i també la relació entre xarxes i arquitectura, la confluència dels espais físics i els virtuals, els efectes de les tecnologies mòbils en la percepció de la distància i l'espai, l'economia de la presència lligada als canvis provocats per les TIC i la revaloració de l'emplaçament.

L'obra de Zush reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre les multiples personalitats que s'amaguen en un individu i les construccions culturals que limiten conceptes com salut i malaltia, sexe, bogeria o rao. Una relacio dual, harmonica i conflictiva entre les relacions personals dels subjectes, entre la naturalesa i les imposicions culturals, entre el pensament racional i el cos. Un equilibri delicat entre el que es caotic i monstruos i la composicio racional. Aixi mateix, la seva iconografia es nodreix d'imatges que neixen d'elements autobiografics. Cervells, ulls, organs vitals, monstres, foc, aigua o ocells constitueixen el seu univers artistic, com tambe la utilitzacio d'una escriptura cal·ligrafica, un alfabet personal - asura - que ha anat conreant des que era petit i que actualment te prop de 3.000 paraules. Tots els seus llibres, totes les seves obres estan escrites amb l'alfabet del seu estat, un codi hermetic que vol expressar tot allo que no es possible explicar de manera racional. La seva obra es defineix utilitzant un concepte propi, psicomanualdigital , amb el qual al·ludeix al balanc harmonic que ha de mantenir l'artista entre la idea racional, la creacio com a acte fisic i l'us de la tecnologia com a ritual propi de l'epoca. Text complet (PDF)

Les tecnologies digitals han canviat i continuen canviant la praxi artística, sobretot la relació artista-espectador-obra, una relació que en l'art electrònic es dóna a partir d'un recurs molt específic, propi dels mitjans digitals: la interactivitat. La interactivitat és un element central en l'art digital, que ofereix a l'espectador la possibilitat d'intervenir activament en la producció de l'obra. Estaríem parlant, doncs, d'obres en les quals predomina la noció de procés.

En aquesta entrevista, realitzada per Marta García Quiñones i Daniel Ranz de la revista de pensament Mania, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, el teòric dels nous media ens parla del seu llibre

L'article analitza la singularitat de la revolució dels nous media i la compara amb la revolució avantguardista en el disseny, el cinema i les arts visuals que es va esdevenir als anys deu i vint. L'autor argumenta que les tècniques avantguardistes dels anys vint es van transformar en convencionalismes del programari i la interfície de l'ordinador i reivindica que, en realitat, els nous media representen una nova avantguarda per a la societat de la informació, encara que facin servir formes modernes antiquades. Si l'avantguarda dels anys vint va sorgir amb formes noves per als nous media de l'època (fotografia, cinema, la nova impremta i tecnologies arquitectòniques), la nova avantguarda dels media presenta maneres radicalment innovadores d'utilització dels media ja existents. Així, les tècniques informàtiques que permeten accedir als media, manipular-los i analitzar-los constitueixen la nova avantguarda.

Imagine a table in a cafe (smoking/non-smoking as you prefer). There are three places two are occupied. On one side sits an artist and writer (male or female) who began a career working with film and then moved on to computer animation and now works with sound installations in unconventional venues. On the other is a writer and artist (male or female) who also made films but has written for a decade on the history of technology —particularly cinema. They are talking mostly about the same thing —sometimes at cross-purposes— but always driving the conversation in the same direction. They insist that we are inhabiting a present which is like thick membrane: on one side is the past and on the other is the future as it has been projected by other writers and artists. The purpose of their conversation is to try to identify the differential pressures either side of the present in order to understand the dynamics of the processes of osmosis that they think is going on all about them. Imagine a table in a cafe (smoking/non-smoking as you prefer). In the empty place there is the reader: a fully desiring articulate reader anxious and able to make interventions, quarrel, agree, become exasperated and possible even slightly bored anxious to reach for the fast forward button or re-edit the tape in a non-linear environment. Imagine the outcome of such a scene. What might happen to ideas which were born in conventional text treated with such disrespect? What might happen when claims are subject to different categories of evidence, voices that shift from past to present, from impersonal to colloquial or when asides and ironies are collapsed into a single image, and fully developed arguments are pitched alongside flip one-liners written with the portentous ring of the announcement of the end of the world? Imagine a Jelly baby standing on your knee. Text complet (HTML)